Page:Cansons de la terra (1871).djvu/169

La bibliothèque libre.
Cette page n’a pas encore été corrigée

— C’est là la femme de Renaud,
Enterré d’hier au tantót.
— Dites-moi, ma mère, ma mie,
Ces paysans qui disent-ils ?
— Ma fille, ils disent que les moineaux
On fait leur nit dans les créneaux. »
Quand elle fut dans l’église entrée,
L’eau bénite lui fut présenté.
Elle a levé les yeux en haut :
— Ah ! Dieu, maman, le beau tombeau !
— Ma fille, il peut bien étre beau,
Il a couté tous mes joyaux.
Non, je ne puis te le céler.
Renaud est mort et enterré. »
Elle a jeté un si grand cri
Que l’église en a retenti :
Prenez mes bagues, mes anneaux,
Je veux mourir avez Renaud. »


VERSIÓ BRETONA.

Lo senyor Nann y sa esposa s’han casat ben joves y joves s’han allunyat Tun de T altre.

Ella ha parit dos bessons blanchs com la neu ; V un es un noy, I altre una noya.

— Que desitja vostre cor, per haverme donat un fill ? Digueu, vos ho donaré desseguida. Vol carn de becada del estany del vall, ó carn de corsó del bosch vert ?

— La carn de corsó es la que mes m’agradaria ; mes per això tindreu d’anar al bosch.

Lo senyor Nann quan la sent, prent la llansa de alzina, salta à damunt del cavall y se’n va cap al bosch vert. AI arribar d V entrada del bosch véu una corsona blanca : tan Turient se lira al darrera d’ella que tota la terra’n tremola : tan furient se tira al darrera d’ella, que la suor regala de son front y pels costats de son cavall. Y arrivà la nit. Y va trobar aprop de la cova de una bruixa, un regaré d’aiga clara que corria per entremig de fina molsa, y descolcà per beure. La bruixa estava sentada ó la bora de r aiga y pentinava sos Uarchs cabells rossos ab una pinta d’or.

VjOOQIC